martes, 14 de junio de 2011

Poema dels RIU a Montesquieu, Josep Pejó i Vernis

RIU


Hi era un Riu d’un so blau i... Qui ho diria?,
un Riu, a cops, violític: quatre cordes,
ja saps, xisclant a mans plenes i buides
de na Marta: el narcòtic so d’un rés.
L’acústica gavina: el plor d’en Ciscu
planejava amb un somni a sobre el riu:
tots el peixos cantaven al seu pas.
Gaëtan, Gaëtan, el contrabaix,
cridaven les granotes: Gaëtan!,
qui no es veia al darrere d’aquell noble
instrument com de barca amb el greu so.
Què dius, que no hi ha grills a dins el riu?
Pregunteu-li a en Ricard. Ell us dirà
quants grills han fet el niu en els seus dits,
aquests que prenen l’aigua i fan la pluja
com una cataracta d’uillean pipes
whistles, a més d’altres atuells orfes
i veus, des d’un grapat de becs d’ocells
volant com un onatge d’oli místic.
En Rubén amb la caixa amb cos de fusta
i sis cordes metàl·liques tan fines
i ferides pel còsmic entusiasme
que es trencaven amb l’aire d’un respir:
sols mirar-les a sobre del forat
tan negre, de costat, ja tremolaven,
però on vas sense riscos?, ja em diràs!
D’altra banda, la música, de sobte,
s’allargava estirant el seu batec
com el riu que es fa mar, en tant que en Pau,
grinyolant, s’engrescava amb l’acordió
diatònic, això si, bufa que bufa,
en Ricard, una flauta entre les mans,
mentre una randa màgica de llum
lliscava a les oïdes de tothom
Hi era un Riu d’un so blau i... Qui ho diria?
Els rius a Catalunya són tan llargs
que creuen l’Univers amb el seu so
de musicalitzades gotes d’aigua,
vers les invertebrades notes d’aire,
igual que els xiuxiueigs de les estrelles.


Josep Pejó i Vernis